Arran de les mobilitzacions pageses dels darrers dies, creiem que és un bon moment per reflexionar sobre quin és el futur que volem per al nostre territori. Des de Stopagroparc tenim clar què prioritzem:
- L'entorn natural: tenir cura d’un entorn natural sa, vetllant per la biodiversitat i l’equilibri dels ecosistemes
- La identitat: fomentar una identitat rural perdurable afavorint una pagesia jove que prioritzi la qualitat envers la hiperproductivitat
- La salut: garantir productes saludables i sense residus tòxics per a l’entorn ni per a la gent consumidora
- L'economia: un model econòmic basat en la diversitat de projectes agrícoles arrelats al territori, la creació de sinèrgies entre ells i la proximitat productor/a-consumidor/a
- La sobirania alimentària: potenciar la producció local amb una mínima dependència de productes i recursos externs
Hem de fomentar el nostre teixit agrícola familiar i local. I que ningú no ens faci creure que només l’agricultura i la ramaderia intensives són sostenibles econòmicament, perquè la història ens diu el contrari. És en l’actualitat, quan el model agroindustrial que confon agricultura amb indústria està imposant les seves pràctiques devastadores i condicionant les agendes polítiques, que la pagesia es veu ofegada, menystinguda i maltractada. La pagesia que, no ho oblidem, és la principal cohesionant del món rural, fixant gent al territori, potenciant el mosaic agrícola forestal, promovent pràctiques més respectuoses amb el medi natural i social, i un llarg etcètera.
L’agricultura practicada per Ametller Origen és el clar exemple d’una agricultura industrial antagònica a aquesta pagesia local. Ametller imposa una agricultura intensiva, acaparadora de terres, on el que importa és la màxima producció i el creixement econòmic. Una agricultura que no només devora els recursos naturals i depèn de l’ús d'agrotòxics, sinó que també converteix els pagesos en subcontractats o assalariats precaris. Això porta associat un model de negoci que se sustenta en la importació i l'exportació de productes. Tot plegat perjudicant la pagesia arrelada al territori, la sobirania de les comunitats, la biodiversitat i augmentant la petjada ecològica. Per molt que vulguin compensar-la, un model de creixement continu NO és en cap cas sostenible.
Mentre les administracions apostin per un model agroindustrial i l’impulsin (a través de subvencions i ajuts o promovent lleis a mida dirigides a les grans indústries), i permetin el greenwashing alimentari i el totxo verd que les grans empreses fan a través del màrqueting, pervertint termes com sostenibilitat (quina?), valors (quins?), pagesia (quina?), entre molts d’altres, amb el desplaçament de la pagesia s’estarà provocant el despoblament del món rural, l’abandonament d’un ofici ancestral, la pèrdua de la sobirania alimentària, i la pèrdua de la riquesa natural i paisatgística que sempre ha definit el territori català.
Ens sembla interessant incloure una reflexió feta des del col·lectiu Eixarcolant en el seu manifest Canviem el terreny de joc. Construïm un nou paradigma per al futur de la pagesia, també motivat per les mobilitzacions pageses d’aquests dies:
«Des de les mirades extractivistes i productivistes de l’agricultura i la ramaderia s’intenta contraposar l’activitat econòmica amb l’ecologia i la biodiversitat, confonent conceptes i justificant així certes pràctiques. Tanmateix, quan diem que alguna cosa ha de ser sostenible vol dir que ha de ser perdurable en el temps. Així, l’agricultura i la ramaderia només podran perviure -tenint en compte els recursos finits del planeta- si contribueixen a l’equilibri ecològic i a la biodiversitat que sustenta la pròpia activitat agrària -encara que de forma difosa i, per tant, difícil de monetitzar-.»
La salut de la terra, dels nostres ecosistemes, empitjora allà on el model agroindustrial és present, i a això no se li pot dir sostenibilitat. La petita i mitjana pagesia sota pràctiques ecològiques, biodinàmiques, permacultores o regeneratives, en canvi, representa la millor aportació que es pot fer al futur del nostre territori. I això ho podran seguir fent sempre i quan tinguin el suport social i institucional necessari per a no morir en l’intent.
Tal i com diu el Javier Guzmán, director de Justícia Alimentaria, en l’article publicat recentment a El Salto Diario,
«El actual modelo se ha de acabar, necesitamos una verdadera transición ecológica del sistema alimentario, sacarlo de una vez de la dinámica del libre mercado global abandonando este modelo agoexportador basado en el consumo de agua, los hidrocarburos y la explotación de trabadores migrantes. Se trata de poner la soberanía alimentaria en el centro de la política agraria, nuestra salud y medio ambiente. Necesitamos políticas de transición que aborden de una vez por todas la reconversión de este sistema. No podemos abandonar a los agricultores/as a su suerte. Necesitamos repensar la alimentación y realizar un giro de 180º.”
Una altra agricultura és possible. Tan sols hem d’exigir a les administracions coherència amb el seu discurs i les polítiques necessàries per aconseguir-ho.
Una part d’aquesta construcció d’una realitat amb més futur és agradable i motivant (la de conrear, la de donar suport a projectes joves, la de teixir vincles duradors amb les comunitats locals…). Hi ha una altra part que és més feixuga i passa per sortir al carrer, com ahir la pagesia, o apel·lar al sistema judicial com ens toca a Stopagroparc ara, per parar un (altre) macroprojecte i deixar així clar a la societat i les administracions que no defallirem.
